La gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd: una crítica professional

Aquest estiu vaig mirar el programa Joc de Cartes d’estiu, conduït per Marc Ribas, amb la il·lusió de descobrir cuines autèntiques. Però el que vaig trobar va ser la gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd, una tragicomèdia digna d’Eugène Ionesco. Amb mosques al sostre i menjar en mal estat, el plat estrella d’aquesta temporada és un espectacle vergonyós.

Aquesta és una crítica sarcàstica que pretén entrellaçar l’excel·lència i el rigor que mereix la cuina professional enaltint-la amb referents culturals de literatura universal per tal de contraposar-la a la deplorable vergonya aliena d’una televisió que prioritza l’espectacle grotesc per sobre de la qualitat gastronòmica i del respecte que mereix el sector de la restauració a casa nostra.

El programa sembla més preocupat per generar drama que per respectar el producte. Una cambrera que sembla fer un càsting de teatre amateur mostra unes cares de fàstic tan exagerades que, si persisteix, potser troba lloc en un escenari lluny de la cuina. 

“Una tapa de vàter darrere el rentavaixella no és decoració. És simbolisme. És l’absurd fet gastronomia.” 

La gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd: Higiene i actitud 

Jo, que valoro una «mise en place« neta, trobo que hem arribat a normalitzar que qualsevol pugui obrir un restaurant. Potser és que m’he tornat exigent, o potser és que cuinant a casa sé exactament que el menjar està tractat amb cura. Recomano aquest programa als inspectors de sanitat; és un autèntic CSI de la restauració a Catalunya.

Menjo millor a casa: Reflexions sobre la gastronomia catalana

Al llarg de la meva vida he après que cuinar comença al mercat. Però aquesta novena temporada m’ha decebut. Si surto a fora, valoro la higiene i el respecte pel comensal, valors que semblen oblidats en aquest teatre de l’absurd culinari.

Unamuno, Beckett i la gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd

Miguel de Unamuno es preguntava si vivim o representem. En aquesta temporada l’ofici dels fogons no es viu, es representa. Com a Tot Esperant Godot, de Samuel Beckett, esperem una revelació que mai arriba mentre les paneroles passegen com si fossin clients habituals.

Reflexions finals sobre la gastronomia catalana i el teatre de l’absurd

• Com hem permès que la gastronomia catalana esdevingui un teatre de l’absurd?

• Si això es mostra davant les càmeres, què ens espera en la intimitat d’un establiment sense focus?

• És aquest un bon màrqueting per al sector?

Si heu trobat interessant aquesta reflexió, podreu llegir altres crítiques i anàlisis consultant l’ÍNDEX de continguts o navegant per les diferents seccions d’aquest espai professional, com ara Adaptacions Lingüístiques o Editorial.