Superar el nivell més alt de català no només és un repte personal, sinó també una eina clau per créixer i connectar millor amb el meu entorn.
La meva història amb la llengua catalana va començar quan tenia cinc anys, en arribar a Barcelona i adonar-me que parlaven diferent de com jo ho feia llavors. Així que li vaig preguntar a la meva cuidadora: Quan parlaré en català? La seva resposta va ser que necessitava temps i pràctica, i que per començar podia aprendre aquest embarbussament:
«Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Si el penjat es despenja, els setze jutges del jutjat no podran menjar més fetge del penjat.«
En aquella època, tot i que els meus veïns eren catalans, jo no escoltava gaire el català al carrer i, a més —malgrat la imatge que sovint es té dels catalans fora de Catalunya— a mi sempre em parlaven en castellà. I va ser així durant gairebé quinze anys. A més, vaig estar escolaritzada en castellà i, en arribar a la universitat, havent triat Turisme i després Filologia, l’ensenyament va ser multilingüe.
Feia anys que volia avançar i treure’m el C2, principalment pel plaer d’aprendre i perquè la llengua és part de la meva identitat, tot i que vaig néixer a Austràlia i el meu origen familiar és asturià. Finalment, el setembre passat vaig tenir l’oportunitat d’inscriure’m i començar el curs al CPNL de la Generalitat de Catalunya. Aquest mes de juny ho he superat, cosa que m’ha omplert de felicitat.
El nivell C2 acredita una competència lingüística excel·lent, tant oral com escrita. Permet expressar-se amb precisió, matisos i fluïdesa en qualsevol context, sigui professional, acadèmic o social. A més, implica dominar registres formals i informals, comprendre textos complexos i argumentar amb coherència i riquesa lèxica.
Han estat mesos d’esforç, constància i molta pràctica. Aquest assoliment representa molt més que una acreditació: és una fita que reflecteix el meu compromís amb la llengua i la cultura catalana. I, arribat aquest punt, vull afegir que això no s’acaba aquí: ara disposo de més eines i recursos per continuar millorant. És a dir, superar el C2 no és pas un punt final, sinó una fita simbòlica en un camí que continua. Les llengües són vives, complexes i sempre vives. Ara em toca continuar llegint, parlant, escoltant i aprenent —amb la mateixa curiositat i estima que m’hi han portat fins aquí.
Per això mateix, m’he inscrit al Voluntariat per la llengua. Em fa especial il·lusió començar aquesta nova etapa, perquè sé que compartir la llengua amb algú altre també és una manera de continuar aprenent. Quan expliques, descobreixes. Quan escoltes, t’enriqueixes. I en cada conversa, per senzilla que sigui, hi ha una oportunitat de créixer. Aquesta nova aventura, plena de complicitats i descobertes, la compartiré amb vosaltres més endavant al blog. Segur que tindré molt per explicar.
En conjunt, en un món cada cop més globalitzat, on sovint es prioritzen llengües majoritàries com el castellà, l’anglès o el francès – que també formen part del meu dia a dia-, tenir un domini alt d’una llengua com el català és un valor afegit. Fer-lo servir a casa nostra reforça la confiança a l’hora de comunicar-se amb claredat i eficàcia. Aquesta certificació també és una manera de valorar la diversitat lingüística i cultural del meu entorn i, sens dubte, una forma de demostrar arrelament, sensibilitat cultural i capacitat d’adaptació. En conclusió, parlar català és més que parlar un idioma: és ser part activa d’una comunitat.
