Gastronomia o espectacle grotesc?
Aquest estiu vaig mirar el programa Joc de Cartes d’estiu, conduït per Marc Ribas, amb la il·lusió de descobrir cuines autèntiques i plats preparats per professionals que estimen el que fan. Però el que vaig trobar va ser una tragicomèdia digna d’Eugène Ionesco, amb mosques al sostre, pastissos fora de la nevera, menjar en mal estat i una tapa de vàter amagada darrere el rentavaixella. La gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd, on el plat estrella és un espectacle vergonyós.
El programa, que hauria de mostrar passió per la cuina, sembla més preocupat per generar drama que per respectar el producte o el comensal. Una cambrera que, més que servir plats, sembla que estigui fent càsting per a una obra de teatre amateur. Les seves cares de fàstic són tan exagerades que si persisteix i estudia interpretació, potser troba lloc en un escenari i lluny de la cuina.
“Una tapa de vàter darrere el rentavaixella no és decoració. És simbolisme. És l’absurd fet gastronomia.”
Higiene, actitud i autenticitat: el que no puntua
Jo, que valoro una «mise en place« neta, un plat cuinat amb consciència i una actitud professional. I, per contra, trobo que hem arribat a normalitzar que qualsevol pugui obrir un restaurant. Potser és que m’he tornat exigent. O potser és que, cuinant a casa, sé exactament què menjo, com s’ha tractat i que està cuinat amb cura i atenció al detall. I sí, al meu criteri, el millor restaurant és aquell on la passió no es puntua, sinó que es viu.
Personalment, recomano aquest programa als inspectors de sanitat. És eficient, entretingut i, sobretot, molt revelador. Si us plau, aprofiteu que la televisió us fa el treball de camp amb càmeres amb primers plans de paneroles. Això evitarà visites a urgències. El programa, sens dubte, és una espècie CSI de la restauració a Catalunya.
Menjo millor a casa…
Al llarg de la meva vida he après que cuinar comença al mercat, s’ha de triar bon gènere i afegir-hi amor. Però aquesta novena temporada del concurs culinari, m’ha decebut i encara més, se me n’ha anat la gana d’anar a menjar a establiments de restauració. Això és perquè si jo vaig fora, vull menjar bé i a més de l’àpat valoro la higiene, el respecte pel menjar i pel comensal.
Teatre de l’absurd i gastronomia televisiva
Miguel de Unamuno es preguntava si vivim o representem. Als capítols d’aquesta novena temporada, l’ofici dels fogons no es viu, es representa i el xef no és cuiner, és actor en una tragicomèdia de fogons. Com a Tot Esperant Godot, de Samuel Beckett, alguns espectadors esperen una revelació que mai arriba. Altres, simplement gaudeixen del teatre. I mentre uns esperen i altres riuen, les paneroles passegen com si fossin clients habituals.
Per finalitzar, us vull deixar unes preguntes amb l’objectiu de convidar-vos a la reflexió:
Com hem arribat a permetre que la gastronomia catalana es converteixi en un teatre de l’absurd?
Si això és el que es mostra davant les càmeres, què ens espera als establiments de restauració quan no hi ha la càmera?
Creieu que això és un bon màrqueting per als establiments de restauració?
