Dime cómo hablas y te diré quién eres… George Bernard Shaw en Pigmalión exploró cómo el lenguaje denota la posición social porque éste modela la identidad individual y grupal. Hablar bien nos hace libres: permite pensar con claridad, expresarnos con precisión y escuchar sin prejuicios. Esta gran obra es también muy crítica con el sistema educativo de la época.
Padres y docentes deberíamos reflexionar con urgencia y preguntarnos por qué, teniendo más medios que en ningún otro momento de la historia, el nivel de comprensión del lenguaje disminuye progresivamente. ¿Cómo es posible que nativos digitales no sepan utilizar una fotocopiadora? ¿O que sean incapaces de comprender instrucciones básicas en una aplicación? ¿Por qué se ha perdido la capacidad de leer con atención, de seguir una secuencia lógica, de interpretar un texto más allá del titular?
Actualmente, el uso de la lengua española se ha convertido en una auténtica paradoja. Con 500 millones de hablantes, presente en medios, redes, plataformas y entornos educativos, se emplea cada vez con menos rigor, sin criterios de corrección, precisión ni coherencia. Lo que antes era un error, se ha convertido en una variante y lo que antaño se corregía, hoy, se viraliza.
Frecuentemente se utilizan construcciones que rompen con el principio de economía del lenguaje y reflejan un profundo desconocimiento del lenguaje. Incapaces de proporcionar el máximo de información con el mínimo de palabras se magnifica la redundancia:
“¿Cómo cuánto tiempo tardas en hacer tus deberes?” en lugar de “¿Cuánto tardas?”
“¿Qué tan difícil fue tu examen de matemáticas?” en vez de “¿Fue difícil tu examen?”
“¿Cómo qué tan seguro es este método?” en vez de “¿Es seguro este método?”
“¿Qué tan lejos está tu casa?” en lugar de “¿A qué distancia está tu casa?”
Estas fórmulas, que se repiten por influencia de medios y redes sociales, no solo empobrecen el idioma: entorpecen la comunicación. Se pierde claridad, se diluye el mensaje y se normaliza una sintaxis que no responde a la lógica del español culto.
Lo más preocupante es que el error se perpetúa no solo en el habla cotidiana, sino también en el desarrollo de aplicaciones educativas y contenidos digitales que, en su versión castellana, están incorrectamente programadas. Es decir, estamos abandonando el patrimonio del español normativo para normalizar fórmulas lingüísticas que triunfan por su sonoridad o por su impacto viral.
El resultado es un empobrecimiento léxico, gramatical y expresivo. Se reduce el vocabulario activo, se simplifican las estructuras, se pierde la capacidad de matizar. Y con ello, se debilita el pensamiento.
Hablar bien no es un lujo. Es una forma de pensar bien, de hacerse respetar, de construir ciudadanía. Dominar el propio idioma es una responsabilidad compartida: de los docentes, que deben enseñar con rigor; de las familias, que deben corregir y acercar a la cultura; y de cada individuo, que debe elegir lecturas de calidad, libros y artículos bien escritos, que además de enriquecer el léxico, permiten dominar las estructuras lingüísticas. Escuchar programas culturales, entrevistas bien conducidas, conferencias y debates también contribuye a educar el oído y afinar el pensamiento.
Porque como bien nos enseñó Shaw, el lenguaje, además de describirnos, nos define. Y ahora que te lo he contado, tú decides…
Superar el nivell més alt de català no només és un repte personal, sinó també una eina clau per créixer i connectar millor amb el meu entorn.
La meva història amb la llengua catalana va començar quan tenia cinc anys, en arribar a Barcelona i adonar-me que parlaven diferent de com jo ho feia llavors. Així que li vaig preguntar a la meva cuidadora: Quan parlaré en català? La seva resposta va ser que necessitava temps i pràctica, i que per començar podia aprendre aquest embarbussament:
«Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Si el penjat es despenja, els setze jutges del jutjat no podran menjar més fetge del penjat.«
En aquella època, tot i que els meus veïns eren catalans, jo no escoltava gaire el català al carrer i, a més —malgrat la imatge que sovint es té dels catalans fora de Catalunya— a mi sempre em parlaven en castellà. I va ser així durant gairebé quinze anys. A més, vaig estar escolaritzada en castellà i, en arribar a la universitat, havent triat Turisme i després Filologia, l’ensenyament va ser multilingüe.
Feia anys que volia avançar i treure’m el C2, principalment pel plaer d’aprendre i perquè la llengua és part de la meva identitat, tot i que vaig néixer a Austràlia i el meu origen familiar és asturià. Finalment, el setembre passat vaig tenir l’oportunitat d’inscriure’m i començar el curs al CPNL de la Generalitat de Catalunya. Aquest mes de juny ho he superat, cosa que m’ha omplert de felicitat.
El nivell C2 acredita una competència lingüística excel·lent, tant oral com escrita. Permet expressar-se amb precisió, matisos i fluïdesa en qualsevol context, sigui professional, acadèmic o social.A més, implica dominar registres formals i informals, comprendre textos complexos i argumentar amb coherència i riquesa lèxica.
Han estat mesos d’esforç, constància i molta pràctica. Aquest assoliment representa molt més que una acreditació: és una fita que reflecteix el meu compromís amb la llengua i la cultura catalana. I, arribat aquest punt, vull afegir que això no s’acaba aquí: ara disposo de més eines i recursos per continuar millorant. És a dir, superar el C2 no és pas un punt final, sinó una fita simbòlica en un camí que continua. Les llengües són vives, complexes i sempre vives. Ara em toca continuar llegint, parlant, escoltant i aprenent —amb la mateixa curiositat i estima que m’hi han portat fins aquí.
Per això mateix, m’he inscrit al Voluntariat per la llengua. Em fa especial il·lusió començar aquesta nova etapa, perquè sé que compartir la llengua amb algú altre també és una manera de continuar aprenent. Quan expliques, descobreixes. Quan escoltes, t’enriqueixes. I en cada conversa, per senzilla que sigui, hi ha una oportunitat de créixer. Aquesta nova aventura, plena de complicitats i descobertes, la compartiré amb vosaltres més endavant al blog. Segur que tindré molt per explicar.
En conjunt, en un món cada cop més globalitzat, on sovint es prioritzen llengües majoritàries com el castellà, l’anglès o el francès – que també formen part del meu dia a dia-, tenir un domini alt d’una llengua com el català és un valor afegit. Fer-lo servir a casa nostra reforça la confiança a l’hora de comunicar-se amb claredat i eficàcia. Aquesta certificació també és una manera de valorar la diversitat lingüística i cultural del meu entorn i, sens dubte, una forma de demostrar arrelament, sensibilitat cultural i capacitat d’adaptació. En conclusió, parlar català és més que parlar un idioma: és ser part activa d’una comunitat.
Quantes vegades t’has preguntat si no seria més fàcil que tots ens comuniquéssim en un sol idioma?
Però… renunciaries a la teva cultura i a la teva llengua materna? A tot allò que et defineixcom a persona? A la teva identitat?
Per a mi, parlar idiomes no només és imprescindible, sinó que ha estat una palanca estratègica en la meva trajectòria professional. Recordo una anècdota que encara em fa somriure: quan vaig començar a treballar al Gremi Fusta i Moble, algú del meu entorn va comentar amb ironia: “Tants anys amb l’anglès… i ara el que et valoren és el teu català!” El que em va quedar d’aquell comentari és que cap llengua és superior a una altra: totes són valuoses. L’anglès m’ha obert portes en tots els àmbits de la vida, però el català ha estat clau per connectar amb el meu entorn, marcat per una pluralitat lingüística que forma part del meu ADN des del primer dia.
Amb disset anys vaig convèncer els meus pares per enviar-me al país on havia nascut, Austràlia. Allà, per immersió, vaig aprendre ràpidament l’anglès com a segona llengua. Al meu retorn, aquest domini em va convertir en una privilegiada: aleshores, pocs tenien aquest nivell d’anglès, i això em va obrir moltes oportunitats. Tant és així que, a l’oficina d’ocupació (avui SEPE), vaig haver de demanar que em fessin una prova abans de descartar-me pel meu jovent. No només havia après una llengua: havia après a defensar la meva vàlua. I així vaig aconseguir entrar a la segona empresa de tecnologia de la informació més gran del món després d’IBM.
En tornar, ho vaig fer coneixent tant les meves fortaleses com les meves febleses. Per això vaig optar per continuar formant-me, i de fet, ho faré tota la vida. Primer vaig estudiar Turisme, que m’oferia l’oportunitat d’aprofundir en l’anglès, aprendre francès i adquirir una visió global d’administració i direcció d’empreses. Aquests coneixements em van ser molt útils anys després com a emprenedora i cofundadora de dos projectes: un d’externalització de serveis i un altre de comunicació digital. Després d’obtenir la diplomatura en Turisme, em vaig llicenciar en Filologia Anglesa i, enguany, estic satisfeta d’haver superat les proves del C2 de català.
Els idiomes són el meu valor diferencial. Són la clau que em permet oferir un plus al meu perfil: habilitat per establir connexions autèntiques, comunicar amb claredat, entendre millor els altres i adaptar-me amb agilitat a entorns diversos. Aquestes habilitats han enriquit totes les organitzacions on he col·laborat i han estat essencials per generar vincles més enllà de la gestió de projectes.
Per això, vull convidar-te a reflexionar sobre el paper que tenen els idiomes en la teva vida professional. Aprendre llengües no és només útil: és apassionant. Com més idiomes, més perspectives; com més perspectives, més solucions. I en un món global que demana empatia, adaptabilitat i mirada àmplia, això no és cap luxe: és una necessitat.
Totes les llegües són vies i evolucionen constantment fem servir neologismes per enriquir la llengua i adaptant-la a les necessitats dels parlants i als canvis socials, tecnològics i culturals. Un neologisme és una paraula de nova creació que sorgeix per descriure noves realitats o de substituir termes obsolets. D’altra banda, les llengües també incorporen manlleus o mots d’idiomes estrangers que s’adapten fonèticament i ortogràficament.
L’acceptació dels neologismes genera debat sobre si cal traduir-los, adaptar-los o mantenir la forma original. Institucions com el Termcat, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua tenen un paper clau en la regulació d’aquests termes, tot i que, al final, són els parlants qui determinen quins mots s’accepten i s’incorporen definitivament a la llengua.
DANA: Neologisme de l’any 2024
Un exemple recent d’incorporació de nous termes és «DANA» (Depressió Aïllada en Nivells Alts), escollit neologisme de l’any 2024 mitjançant una votació popular organitzada per la Secció Filològica de l’IEC, l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el TERMCAT i 3Cat. En aquesta edició, més de 10.000 persones van participar en la selecció, i DANA va rebre el 21,4% dels vots, superant altres candidats com no-binari i cancel·lar. L’IEC valorarà la seva inclusió al diccionari normatiu.
Vies de formació dels neologismes
Els neologismes poden sorgir de diferents processos lingüístics, ampliant el vocabulari i enriquint la llengua. Algunes de les vies més habituals són:
Derivació: Incorporació de prefixos o sufixos per crear nous mots.
La globalització ha intensificat la incorporació de manlleus a totes les llengües i al català, també. Els manlleus i les adapatacions llingüístes són freqüents en els àmbits tecnològic, esportiu i cultural. La seva incorporació segueix diferents fases:
Ortogràfica: Aplicació de normes catalanes per ajustar l’escriptura dels manlleus.
Exemples: hàmster, càsting, pàrquing, rànquing.
Fonètica: Eliminació de sons estranys o transformació de grafies.
Exemples: football → futbol, chat → xat, whisky → güic.
Oscil·lació: Ús simultani de diferents variants fins a la consolidació d’una forma.
Exemples: squatter → esquàter → ocupa → okupa.
Assimilació:Procés mitjançant el qual un manlleu s’adapta completament a la fonètica, l’ortografia i la morfologia de la llengua receptora fins a integrar-se com una paraula pròpia. Exemples: futbol (de football), pírcing (de piercing), càmping (de camping).
Fixació en diccionaris generals: Un mot es consolida completament en la llengua.
Exemples: galetes (cookies web), mem (imatge viral).
Influència d’altres llengües en el català
El català ha assimilat vocabulari d’altres idiomes al llarg de la seva història:
Llatí i grec antic: Fonts de termes científics i acadèmics i majoritàriament origen dels cultismes.
Anglès: Impacte en tecnologia, esports i cultura digital.
Exemples: spam, trol, surf, streaming.
Castellà: Manlleus per proximitat i intercanvi cultural.
Exemples: jaleo, xarxa, sobrassada, xiringuito.
Influència del català en altres llengües
El català també ha exportat mots a altres idiomes, especialment en els àmbits gastronòmic, tèxtil i marítim:
Castellà: faixa, barretina, seny, sanguinolent.
Francès: drassana (arsenal), escull (écueil).
Anglès: paella, butifarra.
En conclusió, els neologismes són essencials per al desenvolupament d’una llengua, ja que permeten descriure noves realitats i integrar avenços científics i culturals. La seva incorporació es produeix per diversos mecanismes, com la derivació, la composició o el manlleu de mots d’altres idiomes.
La globalització ha fet que el català rebi un gran volum de manlleus, especialment de l’anglès i el francès, però també ha consolidat la capacitat d’adaptació mitjançant ajustaments fonètics i ortogràfics. La participació ciutadana en la selecció de neologismes, com ha passat amb DANA, demostra que la llengua evoluciona no només per decisió institucional, sinó també per l’ús quotidià.
Finalment, el català no és només receptor de neologismes, sinó que també ha influït altres llengües, consolidant-se com un idioma amb capacitat d’adaptació i innovació. Això demostra que la llengua és un reflex de la societat en constant transformació.
Els relatius són una eina imprescindible per connectar oracions i enriquir la precisió del discurs. Cal fer bon ús quan escribinm o parlem per garantir coherència i claredat.
Què són els relatius? Els relatius són paraules que enllacen una oració subordinada amb una oració principal. La subordinada, sovint amb funció adjectiva, aporta informació addicional sobre un element de l’oració principal, anomenat antecedent. En alguns casos, el relatiu no té un antecedent clar o aquest és una idea general.
Tipus d’oracions subordinades de relatiu. Les oracions de relatiu es classifiquen en dos grans grups:
Especificatives: Aporten informació necessària per identificar l’antecedent i no van entre comes.
Explicatives: Afegeixen informació addicional sobre l’antecedent, però no és essencial per identificar-lo. Van entre comes.
Tipus de relatius en català. Podem distingir entre relatius invariables (simples) i variables (compostos).
Relatius invariables (simples) Que → Es refereix a coses o persones i no va amb preposició. Què → Sempre va amb preposició i es refereix a coses. Qui → Es refereix a persones i normalment va amb preposició si té antecedent. Sense antecedent, generalment no porta preposició. On → Indica lloc, és un locatiu. Com → Indica manera.
Relatius variables (compostos) Els relatius «el qual», «la qual», «els quals» i «les quals» es poden usar amb o sense preposició:
Sense preposició: Només en oracions explicatives. Amb preposició: Tant en oracions explicatives com especificatives.
Cal No confondre el qual / la qual amb el que / la que, que s’usen quan s’omet l’antecedent:
Relatius amb valor de lloc, temps o manera On → Indica lloc i es pot usar amb o sense a Quan → Indica temps. Com → Indica manera.
Quan l’antecedent és tota una oració, en registres formals es pot usar «cosa que» o «la qual cosa». En registres informals, es poden emprar «i això», «i allò».
Remarques ortogràfiques: «què» amb accent vs. «que» sense accent Recurs recomanat per entendre milor aquesta distinció, vídeo de Núria Roca, filòloga de guàrdia que explica una tècnica infalible que es resumeix en dos punts bàsicament:
(1) Què amb accent és interrogatiu tant si és directe o indirecte. A més sempre combina amb les paraules “collons” i “cony”. Exemples: Què collons t’ha sortit a l’examen? Em va demanar què cony feia T’he demanat què collons hi ha per sopar (2) Què amb accent també és un relatiu i sempre apareix després d’una preposició (a, amb, de, per, en) i es pot intercanviar per el qual, la qual, els quals i les quals.
Els Gèneres dels Arbres: Botànica, Llenguatge i la Construcció del Gènere
Els arbres són una peça essencial del nostre ecosistema, de la nostra cultura i, fins i tot, del nostre llenguatge. El seu gènere botànic i gramatical, en el context de llengües com el català i el castellà, no només revela diferències lingüístiques, sinó que també ens convida a reflexionar sobre el gènere com un constructe social.
Gènere Botànic i Lingüístic
En botànica, el gènere dels arbres és una classificació científica que agrupa espècies amb característiques comunes, com ara el Pinus (pins), Quercus (alzines i roures) o Populus (pollancres). Però en llenguatge, el gènere gramatical és una categoria arbitrària que no està relacionada amb la biologia sinó amb convencions culturals.
Si comparem el gènere dels arbres, trobem que en català i castellà presenten diferents gèneres. Així, podem contrastar arbres que en català són femenins com l’alzina surera, la surera, l’olivera, la perera o la pomera, mentre que en castellà són masculins com el alcornoque, el olivo, el peral o el manzano. Aquesta diferència lingüística exemplifica com el gènere assignat a les coses pot variar significativament entre llengües i no té cap base biològica ni natural.
Dualitat de gènere
En català, alguns noms d’arbres fruiters poden tenir tant gènere masculí com femení, com l’oliver/a, el perer/a, i el pomer/a. Aquesta tradició lingüística permet utilitzar el masculí per referir-se a l’arbre en general (pomer, perer, oliver) i el femení per destacar la seva capacitat de produir fruits (pomera, perera, olivera). Aquesta dualitat de gènere no implica un canvi de significat, sinó més aviat una diferència en l’enfocament o la perspectiva des de la qual es parla de l’arbre.
Normes gramaticals i tradiccions llingüístiques
Per definició, el gènere gramatical és una categoria que classifica els noms principalment en masculí i femení. Aquesta classificació influeix en la concordança amb altres elements de les frases com ara els articles, adjectius i pronoms.
Des d’una perspectiva de gramàtica normativa, tant en català com en castellà, els substantius acabats en «-a» són generalment femenins. En català, els substantius acabats en «-e» solen ser masculins (per exemple: «roure», «salze»), mentre que en castellà, els substantius acabats en «-o» són habitualment masculins (per exemple: «olmo»). I per emfàtitzar l’arbitrarietat del gènere, podem comparar amb l’anglès, llengua en la qual no existeix un gènere gramatical específic per els arbres, i es refereixen a tots amb el pronom neutre «it» (per exemple: «the oak tree»).
Associacions simbòliques: En moltes cultures, els arbres han estat vistos com a símbols de fertilitat o força. Això podria haver influït en la percepció femenina (com a creadores de fruits) o masculina (com a protectors robustos) que es reflecteix en les llengües. Tradicions llingüístiques: l’evolució històrica de cada llengua i la manera com les comunitats han percebut els arbres a través dels segles han consolidat aquestes assignacions.
Comparativa Lèxica dels arbres: català vs castellà
