Treballant en un bar, de vegades, passen coses curioses. Un cop, em recordo que havia una parella
assentats en una taula al costat de la finestra. Ell era un noi ros, d’ulls blaus, molt blanc de pell amb una barba d’uns tres dies i una altura considerable. Vestia amb elegància, es comportava amb molta educació. Es veia una mica distant de la noia que l’acompanyava. Ella era una noia molt maca, també rossa, ulls verds, més aviat baixeta en comparació d’ell i amb molt bona figura com va observar el meu company Joan.
Era una d’aquelles tardes de primavera, molt avorrides en que no hi ha quasi feina. De sobte, em vaig adonar que la noia estava plorant i com que no havia res que fer, ho vaig comentar a en Joan, que després de fixar-se una estona em va dir:
– Tens raó. Està plorant. Ho dissimula molt bé per això. Si no m’ho dius no m’hauria adonat. Em va contestar en Joan.
– Per què ho farà? – Li vaig preguntar jo.
– I quí ho sap.
– Potser s’han barallat. Vaig dir tractant de trobar una solució.
– Sembla que ell vagi de dur, d’home que fa plora a les noies.
– Tú has vist massa pel·lícules.
– Què no et sembla Humpery Bogart?
– A mi em sembla que s’han barallat, ell vol tallar i ella no.
– Una raó estúpida. Tú ho faries?
– No. Però hi han noies que si que ho farien.
– No ho trobo lògic. Pot ser s’ha quedat embarassada i ara…
– Home, quí sap, cap dóna està lliure d’això.
– Ell l’ha deixat embarassada i ara no vol saber res.
– Com tots.
– Ja ho tinc. Ell vol que ella avorti i ella no vol. Les noies de vegades sou així.
– Què ho saps per experiència?
– Encara no tinc un ramat de fills perduts pel món.
– Ara que ho dius, sí que em sembla que té la panxa una mica inflada.
– Possiblement, ell és impotent i ho han descobert massa tard.
– O ella estèril.
– No. Fa poc que s’han casat i ella no sap ni cosir un botó, ni fregir un ou.
– Ja hi tornem! Sempre som les noies qui ho hem de fer tot.
– Vols que ens barallem nosaltres també?
– T’has fixat? Ella plora més i ell sembla que no s’immuti per res.
– Si que és veritat.
– Em sembla que s’han barallat sinó no és lògic.
– Per exemple?
– Ella vol anar-se’n amb les seves amigues de festa i a ell no li agrada?
– Noia, no estem a l’edat de pedra. Jo em podria creure que ell vol anar al cinema a veure una pel·lícula d’Arnold Schwarzenegger i ella no.
– Cap noia plora per això. Pot ser ella l’ha posat banyes i ell s’ha adonat. Si fos a la inversa…
– Amb més raó encara. Les noies per això de les banyes sou més escandaloses.
– A mi em sembla que sou pitjor vosaltres, sense que passi res ja poseu mala cara quan un noi ens mira una mica més del compte.
– No. Noia, això és que ell s’ha oblidat que era el seu aniversari i no ha tingut cap detall.
– Pel disgust que té la noia sembla una mica més greu. Ja ho sé! Ell té la SIDA i s’ho ha dit després de fer-s’ho amb ella.
– Vols dir? Un noi tan maco i que sigui homosexual.
– Tú ho dius sempre. Els nois més macos tots «maricons»
– Si. Però aquest no ho sembla. A més, això es nota.
– La SIDA es pot tenir per altres raons.
– No. No pot ser «yonky»
– I per què no?
– No ho sembla. Per què hauria de picar-se? Possiblement es farà una ratlla de coca de vegades per estimular-se, que més, qui menys ho fa; però res més.
– Jo no ho faig – vaig protestar – Ja ho sé! Els pares de la noia s’oposen a aquesta relació.
– Jo no m’oposaria a que la meva filla sortí amb un noi tan maco i tan educat. Sí, se li veu educat i amb classe.
– Si. Sembla un bon partit. Ell té molts diners i s’ha adonat que la noia va amb ell per això.
– Quina imaginació tens noi! A ella se li veu molt maca també.
– Es clar, si no fos maca, no seria lògic. Ella té una figura molt bonica, ja m’he fixat quan entrava. Ella és una «puta», no del carrer, sinó fina, li agrada viure bé i tracta d’enredar al xicot.
– Ella s’ha quedat sense feina i té problemes econòmics a casa.
– No, dóna, no. És ell qui s’ha quedat sense feina i ella plora perquè li agrada la bona vida, viure sense donar cop i ara no ho podrà fer.
– I ara em diràs que ell la vol prostituir?
– No. Es que no s’entenen sexualment. A ell li va el rollo en pla sàdic i ella no vol rebre.
– Ja sé. Ella beu massa i quan està borratxa fa ximpleries.
– I per què no ell? Les noies controleu més això.
– És possible.
– O és un jugador empedreït i s’ho juga tot, tot el que és d’ell i tot el que és d’ella.
– Jo crec que cada dia fan el mateix i la monotonia ha pogut amb ells.
– Guaita! Que vénen cap aquí.
A aquestes alçades vostè, amic lector, ja deu haver esbrinat quina és la cuasa per la que plora la noia i es pot estalviar llegir el final d’aquesta història, o necessita pensar cinc minuts per considerar qual ha estat la raó; però si no ho ha fet o no està segur, llegeixi una mica més.
La parella es va acostar a la barra i va demanar que li cobréssim i mentres en Joan ho feia jo li vaig sentir dir a la noia:
– Hauré d’anar al metge, ja estic farta d’estar tot el dia plorant per aquesta al·lergia primaveral.
