Dime cómo hablas y te diré quién eres… George Bernard Shaw en Pigmalión exploró cómo el lenguaje denota la posición social porque éste modela la identidad individual y grupal. Hablar bien nos hace libres: permite pensar con claridad, expresarnos con precisión y escuchar sin prejuicios. Esta gran obra es también muy crítica con el sistema educativo de la época.
Padres y docentes deberíamos reflexionar con urgencia y preguntarnos por qué, teniendo más medios que en ningún otro momento de la historia, el nivel de comprensión del lenguaje disminuye progresivamente. ¿Cómo es posible que nativos digitales no sepan utilizar una fotocopiadora? ¿O que sean incapaces de comprender instrucciones básicas en una aplicación? ¿Por qué se ha perdido la capacidad de leer con atención, de seguir una secuencia lógica, de interpretar un texto más allá del titular?
Actualmente, el uso de la lengua española se ha convertido en una auténtica paradoja. Con 500 millones de hablantes, presente en medios, redes, plataformas y entornos educativos, se emplea cada vez con menos rigor, sin criterios de corrección, precisión ni coherencia. Lo que antes era un error, se ha convertido en una variante y lo que antaño se corregía, hoy, se viraliza.
Frecuentemente se utilizan construcciones que rompen con el principio de economía del lenguaje y reflejan un profundo desconocimiento del lenguaje. Incapaces de proporcionar el máximo de información con el mínimo de palabras se magnifica la redundancia:
“¿Cómo cuánto tiempo tardas en hacer tus deberes?” en lugar de “¿Cuánto tardas?”
“¿Qué tan difícil fue tu examen de matemáticas?” en vez de “¿Fue difícil tu examen?”
“¿Cómo qué tan seguro es este método?” en vez de “¿Es seguro este método?”
“¿Qué tan lejos está tu casa?” en lugar de “¿A qué distancia está tu casa?”
Estas fórmulas, que se repiten por influencia de medios y redes sociales, no solo empobrecen el idioma: entorpecen la comunicación. Se pierde claridad, se diluye el mensaje y se normaliza una sintaxis que no responde a la lógica del español culto.
Lo más preocupante es que el error se perpetúa no solo en el habla cotidiana, sino también en el desarrollo de aplicaciones educativas y contenidos digitales que, en su versión castellana, están incorrectamente programadas. Es decir, estamos abandonando el patrimonio del español normativo para normalizar fórmulas lingüísticas que triunfan por su sonoridad o por su impacto viral.
El resultado es un empobrecimiento léxico, gramatical y expresivo. Se reduce el vocabulario activo, se simplifican las estructuras, se pierde la capacidad de matizar. Y con ello, se debilita el pensamiento.
Hablar bien no es un lujo. Es una forma de pensar bien, de hacerse respetar, de construir ciudadanía. Dominar el propio idioma es una responsabilidad compartida: de los docentes, que deben enseñar con rigor; de las familias, que deben corregir y acercar a la cultura; y de cada individuo, que debe elegir lecturas de calidad, libros y artículos bien escritos, que además de enriquecer el léxico, permiten dominar las estructuras lingüísticas. Escuchar programas culturales, entrevistas bien conducidas, conferencias y debates también contribuye a educar el oído y afinar el pensamiento.
Porque como bien nos enseñó Shaw, el lenguaje, además de describirnos, nos define. Y ahora que te lo he contado, tú decides…
Aquest estiu vaig mirar el programa Joc de Cartes d’estiu, conduït per Marc Ribas, amb la il·lusió de descobrir cuines autèntiques i plats preparats per professionals que estimen el que fan. Però el que vaig trobar va ser una tragicomèdia digna d’Eugène Ionesco, amb mosques al sostre, pastissos fora de la nevera, menjar en mal estat i una tapa de vàter amagada darrere el rentavaixella. La gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd, on el plat estrella és un espectacle vergonyós.
El programa, que hauria de mostrar passió per la cuina, sembla més preocupat per generar drama que per respectar el producte o el comensal. Una cambrera que, més que servir plats, sembla que estigui fent càsting per a una obra de teatre amateur. Les seves cares de fàstic són tan exagerades que si persisteix i estudia interpretació, potser troba lloc en un escenari i lluny de la cuina.
“Una tapa de vàter darrere el rentavaixella no és decoració. És simbolisme. És l’absurd fet gastronomia.”
Higiene, actitud i autenticitat: el que no puntua
Jo, que valoro una «mise en place« neta, un plat cuinat amb consciència i una actitud professional. I, per contra, trobo que hem arribat a normalitzar que qualsevol pugui obrir un restaurant. Potser és que m’he tornat exigent. O potser és que, cuinant a casa, sé exactament què menjo, com s’ha tractat i que està cuinat amb cura i atenció al detall. I sí, al meu criteri, el millor restaurant és aquell on la passió no es puntua, sinó que es viu. Personalment, recomano aquest programa als inspectors de sanitat. És eficient, entretingut i, sobretot, molt revelador. Si us plau, aprofiteu que la televisió us fa el treball de camp amb càmeres amb primers plans de paneroles. Això evitarà visites a urgències. El programa, sens dubte, és una espècie CSI de la restauració a Catalunya.
Menjo millor a casa…
Al llarg de la meva vida he après que cuinar comença al mercat, s’ha de triar bon gènere i afegir-hi amor. Però aquesta novena temporada del concurs culinari, m’ha decebut i encara més, se me n’ha anat la gana d’anar a menjar a establiments de restauració. Això és perquè si jo vaig fora, vull menjar bé i a més de l’àpat valoro la higiene, el respecte pel menjar i pel comensal.
Teatre de l’absurd i gastronomia televisiva
Miguel de Unamuno es preguntava si vivim o representem. Als capítols d’aquesta novena temporada, l’ofici dels fogons no es viu, es representa i el xef no és cuiner, és actor en una tragicomèdia de fogons. Com a Tot Esperant Godot,de Samuel Beckett, alguns espectadors esperen una revelació que mai arriba. Altres, simplement gaudeixen del teatre. I mentre uns esperen i altres riuen, les paneroles passegen com si fossin clients habituals.
Per finalitzar, us vull deixar unes preguntes amb l’objectiu de convidar-vos a la reflexió:
Com hem arribat a permetre que la gastronomia catalana es converteixi en un teatre de l’absurd? Si això és el que es mostra davant les càmeres, què ens espera als establiments de restauració quan no hi ha la càmera? Creieu que això és un bon màrqueting per als establiments de restauració?
Les competències de màrqueting són transferibles a l’àmbit educatiu. En aquest post vull extrapolar els principals principis i fer una reflexió que neix de la meva experiència professional. En la meva trajectòria he dedicat una part important del meu temps a la formació amb alumnat divers: adults, adolescents i joves en matèries com ara l’anglès, la prevenció de risscos laborals, màrqueting turísti i inserció laboral.
Enguany, entre altres funcions, comercialitzo i coordino el Curs d’especialització Fusta Constructiva, organitzat pel Gremi Fusta i Moble, també assessoro sobre formació, la qual cosa m’ha portat a conèixer diferents perfils d’alumnat.
Des d’aquesta posició he pogut comprovar que tota persona que es vol formar, es mou en un entorn que cada dia es més competitiu. En conseqüència, les organitzacions educatives, per diferenciar-se de la competencia han d’anar més enllà que la mera transmisió del coneixement, cal que a més siguin capaços d’incloure en els seus programes respostes a les necessitats no només dels alumnes sinó també del teixit empresarial.
Com dissenyar llavors un programa coherent que s’ajusti a les expectatives de l’alumnat?
Per respondre a aquesta pregunta, aplicaré principis del màrquetint a l’àmbit educatiu, amb l’objectiu de mostrar com adaptaria la formació integrant les necessitats i expectatives de l’alumnat amb un programa coherent.
1. Coneixement profund del públic objectiu: l’alumnat. Cada unitat formativa s’ha d’enfocar a un públic objectiu i, per tant, hem de disposar de la màxima informació possible: què els hi motiva, quins obstacles poden trobar en el procés d’aprenentatge, com s’interrelacionen amb la tecnologia… L’objectiu d’aquestes preguntes és segmentar per poder personalitzar l’oferta formativa.
2. Disseny orientat a l’alumnat. Si dissenyem un lloc web, un factor importantíssim és el concepte d’usabilitat. És a dir, la facilitat de fer ús del web per aconseguir objectius concrets. En aquesta línia i traslladat a la docència, vol dir que la informació que proporcionem a l’alumnat ha de ser coherent i intuïtiva. I això aplica des de la inscripció fins a l’obtenció del certificat o títol i inclou:
– El procés de comunicació tant amb gestió acadèmica com amb l’equip docent.
– Plataformes digitals accessibles i fàcils d’utilitzar.
– Suport tutorial proactiu i resolució àgil de dubtes.
3. Integració de la tecnologia en el procés formatiu
La tecnologia ha de ser una eina que simplifiqui i enriqueixi l’aprenentatge, no una barrera. El seu propòsit és millorar l’experiència formativa, fent-la més accessible, interactiva i eficaç, sense afegir complexitat innecessària. Ha de ser un facilitador constant.
4. Valor emocional i reconeixement.
Els serveis educatius no són només transaccions: són processos de transformació de persones. Reconèixer els assoliments, celebrar els progressos i generar comunitat són elements clau per crear vincles duradors amb l’alumne.
5. Avaluació. La tendència actual ens dirigeix cap a l’avaluació contínua i millora tot i que la meva predilecta és l’avaluació única perquè permet avançar a un ritme autònom. Per contra, l’avaluació continuada marca un ritme que contribueix a l’assoliment dels objectius didàctics sense generar l’angoixa d’una prova única. En qualsevol supòsit, cal escoltar a l’alumnat, analitzar comportament, resultats, capacita d’adaptació i sens dubte, revisar les enquestes de satisfacció.
Conclusions En definitiva, cal incorporar estratègies del màrqueting a l’hora de dissenyar experiències educatives. Quan l’alumne se sent escoltat, acompanyat i valorat, no només aprèn millor, sinó que es converteix en prescriptor del servei. En aquest sentit, el màrqueting educatiu ha de transcendir la promoció per esdevenir una eina de transformació i fidelització.
Superar el nivell més alt de català no només és un repte personal, sinó també una eina clau per créixer i connectar millor amb el meu entorn.
La meva història amb la llengua catalana va començar quan tenia cinc anys, en arribar a Barcelona i adonar-me que parlaven diferent de com jo ho feia llavors. Així que li vaig preguntar a la meva cuidadora: Quan parlaré en català? La seva resposta va ser que necessitava temps i pràctica, i que per començar podia aprendre aquest embarbussament:
«Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Si el penjat es despenja, els setze jutges del jutjat no podran menjar més fetge del penjat.«
En aquella època, tot i que els meus veïns eren catalans, jo no escoltava gaire el català al carrer i, a més —malgrat la imatge que sovint es té dels catalans fora de Catalunya— a mi sempre em parlaven en castellà. I va ser així durant gairebé quinze anys. A més, vaig estar escolaritzada en castellà i, en arribar a la universitat, havent triat Turisme i després Filologia, l’ensenyament va ser multilingüe.
Feia anys que volia avançar i treure’m el C2, principalment pel plaer d’aprendre i perquè la llengua és part de la meva identitat, tot i que vaig néixer a Austràlia i el meu origen familiar és asturià. Finalment, el setembre passat vaig tenir l’oportunitat d’inscriure’m i començar el curs al CPNL de la Generalitat de Catalunya. Aquest mes de juny ho he superat, cosa que m’ha omplert de felicitat.
El nivell C2 acredita una competència lingüística excel·lent, tant oral com escrita. Permet expressar-se amb precisió, matisos i fluïdesa en qualsevol context, sigui professional, acadèmic o social.A més, implica dominar registres formals i informals, comprendre textos complexos i argumentar amb coherència i riquesa lèxica.
Han estat mesos d’esforç, constància i molta pràctica. Aquest assoliment representa molt més que una acreditació: és una fita que reflecteix el meu compromís amb la llengua i la cultura catalana. I, arribat aquest punt, vull afegir que això no s’acaba aquí: ara disposo de més eines i recursos per continuar millorant. És a dir, superar el C2 no és pas un punt final, sinó una fita simbòlica en un camí que continua. Les llengües són vives, complexes i sempre vives. Ara em toca continuar llegint, parlant, escoltant i aprenent —amb la mateixa curiositat i estima que m’hi han portat fins aquí.
Per això mateix, m’he inscrit al Voluntariat per la llengua. Em fa especial il·lusió començar aquesta nova etapa, perquè sé que compartir la llengua amb algú altre també és una manera de continuar aprenent. Quan expliques, descobreixes. Quan escoltes, t’enriqueixes. I en cada conversa, per senzilla que sigui, hi ha una oportunitat de créixer. Aquesta nova aventura, plena de complicitats i descobertes, la compartiré amb vosaltres més endavant al blog. Segur que tindré molt per explicar.
En conjunt, en un món cada cop més globalitzat, on sovint es prioritzen llengües majoritàries com el castellà, l’anglès o el francès – que també formen part del meu dia a dia-, tenir un domini alt d’una llengua com el català és un valor afegit. Fer-lo servir a casa nostra reforça la confiança a l’hora de comunicar-se amb claredat i eficàcia. Aquesta certificació també és una manera de valorar la diversitat lingüística i cultural del meu entorn i, sens dubte, una forma de demostrar arrelament, sensibilitat cultural i capacitat d’adaptació. En conclusió, parlar català és més que parlar un idioma: és ser part activa d’una comunitat.
FOB, CIF, DDP… Et sonen però no saps ben bé què signifiquen?
Els Incoterms (International Commercial Terms) són un conjunt de normes internacionals creades per la Cambra de Comerç Internacional (CCI) que defineixen les responsabilitats del comprador i del venedor en una operació de comerç internacional. Per tant, a més de l’anglès, el francès i altres idiomes, és essencial parlar incoterms en operacions d’importacions i exportacions perquè:
Estableixen qui assumeix els costos, riscos i responsabilitats en cada etapa del transport de les mercaderies objecte de compra-venda.
Eviten malentesos entre les parts en estandarditzar els termes comercials.
Faciliten la redacció de contractes internacionals i el compliment de requisits legals i duaners.
A més a més, defineixen el punt de lliurament de la mercaderia, qui paga el transport de les mercaderies, l’assegurança i els costos de duanes fora de la Unió Europea. També estipulen en què moment es transfereix el risc de l’operació del venedor al comprador.
Incoterms més utilizats en operacions de compra-venda internacional:
Incoterm
Nombre completo
Carretera, tren
Mar, fluvial
Aire
EXW
Ex Works (En fábrica)
SI
SI
SI
FCA
Free Carrier (Franco transportista)
Ideal
SI
Ideal
CPT
Carriage Paid To (Transporte pagado hasta)
SI
SI
SI
CIP
Carriage and Insurance Paid To
SI
SI
SI
DAP
Delivered At Place (Entregado en lugar)
SI
SI
SI
DPU
Delivered at Place Unloaded (Entregado y descargado)
SI
SI
SI
DDP
Delivered Duty Paid (Entregado con derechos pagados)
SI
SI
SI
FAS
Free Alongside Ship (Libre al costado del buque)
NO
SI
NO
FOB
Free On Board (Libre a bordo)
NO
SI
NO
CFR
Cost and Freight (Costo y flete)
NO
SI
NO
CIF
Cost, Insurance and Freight (Costo, seguro y flete)
NO
SI
NO
N.B. Els incoterms s’apliquen en transport individual o combinat, és a dir, un mitjà de transport o la combinació de diversos mitjans (per exemple, camió + vaixell + tren).
En la meva experiència en exportació, adquirida en empreses com ara UQUIFA, S.A., els Incoterms més habituals en les operacions que vaig gestionar han estat CIF i FOB. A continuació, us presento una comparativa clara per ajudar-vos a entendre millor les diferències entre ambdós termes i saber quin pot ser el més adequat segons cada operació comercial.
FOB (Free On Board) – “Lliure a bord”
Ús: Només per a transport marítim.
Responsabilitat del venedor: Lliurar la mercaderia a bord del vaixell en el port d’origen
Responsabilitat del comprador: Assumeix els riscos i costos des que la mercaderia està a bord del vaixell.
Avantatge: El comprador té control sobre el transport i l’assegurança.
Ideal per a: Empreses amb experiència logística que vulgui negociar els seus propis nòlits.
CIF (Cost, Insurance and Freight) – “Cost, Assegurança i Nòlit”
Ús: Només per a transport marítim.
Responsabilitat del venedor: Paga el transport fins al port de destinació i contracta una assegurança bàsica.
Responsabilidad del comprador: Assumeix el risc des que la mercaderia es carrega en el vaixell.
Avantatge: El comprador no gestiona la logística, però ha de revisar bé el segur contractat.
Ideal per a: Compradors que prefereixen simplicitat, encara que amb menor control.
En resum, un cop analitzats els avantatges i inconvenients de FOB i CIF, la pregunta clau és: què triem? La resposta dependrà de cada operació concreta. Cal valorar què resulta més pràctic per al comprador i, en funció de les seves preferències i experiència, escollir l’opció més adequada. Optarem per FOB quan el comprador vulgui tenir el control del transport i disposi d’experiència logística. En canvi, triarem CIF quan el comprador prefereixi que sigui el venedor qui gestioni el transport i l’assegurança fins al port de destinació.
Alguna vegada t’has trobat en un lloc on tothom parlava un idioma que tu amb prou feines entenies?
Aquesta sensació d’estar dins, però alhora al marge; de llegir gestos, silencis i mirades mentre intentes desxifrar l’invisible. A mi m’ha passat. Diverses vegades. Tant, que s’ha convertit en una competència transversal clau en el desenvolupament de les meves habilitats comercials. Vaig començar amb l’anglès mitjançant una immersió lingüística a Austràlia, el meu país de naixement. I aviat vaig comprendre que parlar un idioma és molt més que una bona pronunciació: és escoltar de manera activa i empàtica.
Els idiomes obren la ment i amplifiquen la comunicació. Ens permeten mantenir converses fluides i revisar textos amb precisió, però també captar matisos. En l’oratòria, això implica tenir en compte el to, el ritme, les pauses, els gestos… En l’escriptura, vol dir llegir entre línies per interpretar allò que s’insinua més que el que s’explicita. Tot comunica. I com més practiquem una llengua estrangera, més aguda esdevé la nostra capacitat de comprensió.
De fet, fins i tot entre llengües germanes com les romàniques, cal aprendre a navegar les particularitats. El català, per exemple, ofereix una flexibilitat sintàctica més gran que el castellà, amb recursos com la dislocació a la dreta o l’anteposició de complements. Conèixer i integrar aquestes subtileses no només millora la nostra competència lingüística, sinó que també ens fa comunicadors més precisos i pensadors més àgils.
Moure’s en contextos multilingües aporta beneficis que transcendeixen la llengua: incrementa l’agilitat cognitiva, afavoreix la flexibilitat mental, potencia la creativitat i nodreix l’empatia. El coneixement d’altres idiomes ens dota d’una sensibilitat especial i enriqueix profundament la nostra intel·ligència emocional. També ens recorda una veritat fonamental: cal ser humils. Aprendre una nova llengua és acceptar que l’error forma part del camí, i que la millor brúixola és la curiositat, l’escolta i el respecte.
Avui, les empreses valoren l’eficiència, la gestió de dades i els resultats tangibles. Són valors objectivables, mesurables, que es poden introduir en un full de càlcul. Però darrere de tot això, hi ha persones. I comprendre-les, comunicar-se amb autenticitat i adaptar-se a la seva manera d’entendre el món és essencial. Aquesta dimensió relacional, sovint intangible i molt subjectiva, és la que fa brillar els equips cohesionats, lideratges significatius i genera projectes d’èxit. Dominar idiomes no és només una habilitat tècnica: és una via directa per connectar amb l’altre i interpretar la realitat amb perspectives més àmplies.
En conclusió, aprendre idiomes no és només una aposta professional, és un acte de creixement personal. És posar-se en moviment, abraçar l’alteritat, eixamplar horitzons. És, en definitiva, una manera d’estar al món amb més consciència, més respecte i més humanitat.
