Resulta curiós observar com la paciència, una gran virtut, s’ha convertit en el requisit indispensable per utilitzar el transport públic a Cerdanyola del Vallès. Ni soc l’única ciutadana, ni és la primera vegada que les queixes arriben al consistori i a Moventis. Totes aquestes reclamacions han estat rebudes, presumiblement, amb un silenci sepulcral. Fins al punt que la ciutadania es pregunta si l’aïllament és, en realitat, una nova política de planificació urbana.
En aquest sentit, viatjar amb autobusos que desafien les lleis de la física per l’autopista, amb passatgers en una verticalitat precària, no hauria de ser la norma a la Ciutat de la Ciència, especialment si s’aspira a un posicionament d’avantguarda.
Excel·lència institucional i transport públic a Cerdanyola
És de justícia reconèixer els esforços del nostre il·lustríssim batlle per mantenir certs sectors de la població en alta estima. El transport públic urbà per a la gent gran és un element innegable, així com ho és el prestigi que la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) atorga a la zona. Tot i això, la universitat és un vestigi d’excel·lència en una població que, oblidada a peu de carrer, requereix una acció una mica més tangible que la mera presència institucional.
¿És ambició genuïna competir amb Barcelona o es tracta simplement d’un exercici retòric?
Les línies de metro de la ciutat comtal o les de FGC des de Sant Cugat operen amb una puntualitat britànica. En canvi, el nostre servei “exprés” es regeix d’acord amb un calendari que es dilueix en els períodes vacances de la UAB. Aquesta diferència abismal allunya Cerdanyola de la capital i genera un greuge comparatiu amb Bellaterra, que sí que disposa d’estació pròpia. Serà degut a l’elevat índex de renda per càpita o a la proliferació de vehicles de luxe? Per contra, a l’altre extrem se situa Ripollet: amb només dos quilòmetres quadrats i afectada per la bretxa d’origen, disposa d’una freqüència de sis minuts als autobusos interurbans que connecten la població amb Barcelona.
Un transbordament que permet la puntualitat laboral
Enllaçar amb FGC des de Cerdanyola continuarà sent una odissea fins que els autobusos deixin d’ignorar passatgers a les parades per saturació d’usuaris. Mentre persisteix aquesta flagrant manca de recursos, se seguirà obligant la massa laboral a matinades excessives per assegurar una puntualitat que la infraestructura actual no garanteix.
La paradoxa de la sostenibilitat
La responsabilitat política, aquest concepte tan elegant com de vegades esquiu, té ramificacions directes en el comerç local, el qual constitueix un exemple innegable d’economia circular. Tot i això, resulta difícil comprendre com s’espera el compliment de les obligacions tributàries, més encara quan el transport públic posa en risc l’estabilitat laboral de la ciutadania.
En aquest sentit, l’equació és senzilla, quasi acadèmica: la impuntualitat sistemàtica condueix a la vulnerabilitat professional i, en conseqüència, minva la capacitat recaptatòria del municipi. Les publicacions aInstagram del nostre il·lm. batlle reflecteixen com la sostenibilitat cerdanyolenca brilla per la seva absència, manifestant-se en tres eixos crítics:
En primer lloc, la inacció en la transició ecològica incentiva la dependència del vehicle privat en desatendre les dificultats dels qui s’han de desplaçar diàriament.
La ZBEpenalitza la ciutadania: sanciona el vehicle privat sense oferir un transport públic puntual. Aquesta manca d’alternatives reals atrapa l’usuari en un calvari que vulnera la seva estabilitat laboral.
En tercer i darrer lloc, els reforços interurbans publicitats el setembre del 2025 circulen conjuntament en comptes d’esglaonar autobusos amb més periodicitat (per exemple, cada cinc minuts). Evidentment, comprenem que els estudiants entren i surten de classe a la mateixa hora
Com a colofó, les pròpies xarxes socials del Sr. Cordón confirmen la paradoxa de la sostenibilitat: els reforços publicitats estan destinats al col·lectiu no resident i Cerdanyola se’n beneficia també perquè alguns d’aquests cobreixen trajectes urbans.
Evidentment, el col·lectiu que es trasllada diàriament en transport públic roman desatès, rebent un servei deficient, el que s’evidencia amb els viatgers dempeus i amuntegats en autobusos interurbans.
Impacte a la salut: la ciutat dels 90 minuts
D’altra banda, emprar una hora i mitja per cobrir una distància de dotze quilòmetres —com és el meu cas— és, sens dubte, una fita estadística, encara que difícilment presumible. Paradoxalment, si no fos per les restriccions de mobilitat a Collserola —per evitar la propagació de la pesta porcina africana— els desplaçaments serien més ràpids i sostenibles en bicicleta.
La impossibilitat de conciliar la jornada laboral amb el benestar físic redueix la qualitat de vida a opcions poc atractives. Així mateix, la situació repercuteix en el comerç local. Davant del calvari de cues o el trànsit urbà, els ciutadans opten per comprar a Barcelona com a mesura pal·liativa de gestió del temps.
Veritablement, seria fascinant que el concepte de la «ciutat dels 15 minuts» fos aplicable per a qui resideix a Cerdanyola.
Una reflexió sobre la gestió del transport públic a Cerdanyola
En darrera instància, correspon als ciutadans valorar la resposta institucional. És a dir, perpetuar l’espera o, en canvi, reivindicar qualitat i eficiència.
Addicionalment, en aquest context, i atès que el debat sobre la demarcació territorial de Bellaterra roman al centre de l’actualitat, potser ens hauríem de plantejar una qüestió més ambiciosa. Possiblement, la solució és la que alguns ciutadans comencem a considerar: que la totalitat del municipi sigui annexionada a Sant Cugat, garantint així el dret a desplaçar-nos amb seguretat i dignitat.
L’obligació dels líders d’assumir la seva responsabilitat és palesa. Tot i això, l’última paraula i la coresponsabilitat recauen també en els qui, amb una paciència inesgotable, s’esforcen diàriament a sostenir les arques municipals. En conclusió, decidir el model de ciutat on volem habitar ha de transcendir la queixa individual per convertir-se en una reivindicació col·lectiva.
La gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd: una crítica professional
Aquest estiu vaig mirar el programa Joc de Cartes d’estiu, conduït per Marc Ribas, amb la il·lusió de descobrir cuines autèntiques. Però el que vaig trobar va ser la gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd, una tragicomèdia digna d’Eugène Ionesco. Amb mosques al sostre i menjar en mal estat, el plat estrella d’aquesta temporada és un espectacle vergonyós.
Aquesta és una crítica sarcàstica que pretén entrellaçar l’excel·lència i el rigor que mereix la cuina professional enaltint-la amb referents culturals de literatura universal per tal de contraposar-la a la deplorable vergonya aliena d’una televisió que prioritza l’espectacle grotesc per sobre de la qualitat gastronòmica i del respecte que mereix el sector de la restauració a casa nostra.
El programa sembla més preocupat per generar drama que per respectar el producte. Una cambrera que sembla fer un càsting de teatre amateur mostra unes cares de fàstic tan exagerades que, si persisteix, potser troba lloc en un escenari lluny de la cuina.
“Una tapa de vàter darrere el rentavaixella no és decoració. És simbolisme. És l’absurd fet gastronomia.”
La gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd: Higiene i actitud
Jo, que valoro una «mise en place« neta, trobo que hem arribat a normalitzar que qualsevol pugui obrir un restaurant. Potser és que m’he tornat exigent, o potser és que cuinant a casa sé exactament que el menjar està tractat amb cura. Recomano aquest programa als inspectors de sanitat; és un autèntic CSI de la restauració a Catalunya.
Menjo millor a casa: Reflexions sobre la gastronomia catalana
Al llarg de la meva vida he après que cuinar comença al mercat. Però aquesta novena temporada m’ha decebut. Si surto a fora, valoro la higiene i el respecte pel comensal, valors que semblen oblidats en aquest teatre de l’absurd culinari.
Unamuno, Beckett i la gastronomia catalana convertida en teatre de l’absurd
Miguel de Unamuno es preguntava si vivim o representem. En aquesta temporada l’ofici dels fogons no es viu, es representa. Com a Tot Esperant Godot,de Samuel Beckett, esperem una revelació que mai arriba mentre les paneroles passegen com si fossin clients habituals.
Reflexions finals sobre la gastronomia catalana i el teatre de l’absurd
• Com hem permès que la gastronomia catalana esdevingui un teatre de l’absurd?
• Si això es mostra davant les càmeres, què ens espera en la intimitat d’un establiment sense focus?
• És aquest un bon màrqueting per al sector?
Si heu trobat interessant aquesta reflexió, podreu llegir altres crítiques i anàlisis consultant l’ÍNDEX de continguts o navegant per les diferents seccions d’aquest espai professional, com ara Adaptacions Lingüístiques o Editorial.
Les competències de màrqueting són transferibles a l’àmbit educatiu. En aquest post vull extrapolar els principals principis i fer una reflexió que neix de la meva experiència professional. En la meva trajectòria he dedicat una part important del meu temps a la formació amb alumnat divers: adults, adolescents i joves en matèries com ara l’anglès, la prevenció de risscos laborals, màrqueting turísti i inserció laboral.
Enguany, entre altres funcions, comercialitzo i coordino el Curs d’especialització Fusta Constructiva, organitzat pel Gremi Fusta i Moble, també assessoro sobre formació, la qual cosa m’ha portat a conèixer diferents perfils d’alumnat.
Des d’aquesta posició he pogut comprovar que tota persona que es vol formar, es mou en un entorn que cada dia es més competitiu. En conseqüència, les organitzacions educatives, per diferenciar-se de la competencia han d’anar més enllà que la mera transmisió del coneixement, cal que a més siguin capaços d’incloure en els seus programes respostes a les necessitats no només dels alumnes sinó també del teixit empresarial.
Com dissenyar llavors un programa coherent que s’ajusti a les expectatives de l’alumnat?
Per respondre a aquesta pregunta, aplicaré principis del màrquetint a l’àmbit educatiu, amb l’objectiu de mostrar com adaptaria la formació integrant les necessitats i expectatives de l’alumnat amb un programa coherent.
1. Coneixement profund del públic objectiu: l’alumnat. Cada unitat formativa s’ha d’enfocar a un públic objectiu i, per tant, hem de disposar de la màxima informació possible: què els hi motiva, quins obstacles poden trobar en el procés d’aprenentatge, com s’interrelacionen amb la tecnologia… L’objectiu d’aquestes preguntes és segmentar per poder personalitzar l’oferta formativa.
2. Disseny orientat a l’alumnat. Si dissenyem un lloc web, un factor importantíssim és el concepte d’usabilitat. És a dir, la facilitat de fer ús del web per aconseguir objectius concrets. En aquesta línia i traslladat a la docència, vol dir que la informació que proporcionem a l’alumnat ha de ser coherent i intuïtiva. I això aplica des de la inscripció fins a l’obtenció del certificat o títol i inclou:
– El procés de comunicació tant amb gestió acadèmica com amb l’equip docent.
– Plataformes digitals accessibles i fàcils d’utilitzar.
– Suport tutorial proactiu i resolució àgil de dubtes.
3. Integració de la tecnologia en el procés formatiu
La tecnologia ha de ser una eina que simplifiqui i enriqueixi l’aprenentatge, no una barrera. El seu propòsit és millorar l’experiència formativa, fent-la més accessible, interactiva i eficaç, sense afegir complexitat innecessària. Ha de ser un facilitador constant.
4. Valor emocional i reconeixement.
Els serveis educatius no són només transaccions: són processos de transformació de persones. Reconèixer els assoliments, celebrar els progressos i generar comunitat són elements clau per crear vincles duradors amb l’alumne.
5. Avaluació. La tendència actual ens dirigeix cap a l’avaluació contínua i millora tot i que la meva predilecta és l’avaluació única perquè permet avançar a un ritme autònom. Per contra, l’avaluació continuada marca un ritme que contribueix a l’assoliment dels objectius didàctics sense generar l’angoixa d’una prova única. En qualsevol supòsit, cal escoltar a l’alumnat, analitzar comportament, resultats, capacita d’adaptació i sens dubte, revisar les enquestes de satisfacció.
Conclusions En definitiva, cal incorporar estratègies del màrqueting a l’hora de dissenyar experiències educatives. Quan l’alumne se sent escoltat, acompanyat i valorat, no només aprèn millor, sinó que es converteix en prescriptor del servei. En aquest sentit, el màrqueting educatiu ha de transcendir la promoció per esdevenir una eina de transformació i fidelització.
Superar el nivell més alt de català no només és un repte personal, sinó també una eina clau per créixer i connectar millor amb el meu entorn.
La meva història amb la llengua catalana va començar quan tenia cinc anys, en arribar a Barcelona i adonar-me que parlaven diferent de com jo ho feia llavors. Així que li vaig preguntar a la meva cuidadora: Quan parlaré en català? La seva resposta va ser que necessitava temps i pràctica, i que per començar podia aprendre aquest embarbussament:
«Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Si el penjat es despenja, els setze jutges del jutjat no podran menjar més fetge del penjat.«
En aquella època, tot i que els meus veïns eren catalans, jo no escoltava gaire el català al carrer i, a més —malgrat la imatge que sovint es té dels catalans fora de Catalunya— a mi sempre em parlaven en castellà. I va ser així durant gairebé quinze anys. A més, vaig estar escolaritzada en castellà i, en arribar a la universitat, havent triat Turisme i després Filologia, l’ensenyament va ser multilingüe.
Feia anys que volia avançar i treure’m el C2, principalment pel plaer d’aprendre i perquè la llengua és part de la meva identitat, tot i que vaig néixer a Austràlia i el meu origen familiar és asturià. Finalment, el setembre passat vaig tenir l’oportunitat d’inscriure’m i començar el curs al CPNL de la Generalitat de Catalunya. Aquest mes de juny ho he superat, cosa que m’ha omplert de felicitat.
El nivell C2 acredita una competència lingüística excel·lent, tant oral com escrita. Permet expressar-se amb precisió, matisos i fluïdesa en qualsevol context, sigui professional, acadèmic o social.A més, implica dominar registres formals i informals, comprendre textos complexos i argumentar amb coherència i riquesa lèxica.
Han estat mesos d’esforç, constància i molta pràctica. Aquest assoliment representa molt més que una acreditació: és una fita que reflecteix el meu compromís amb la llengua i la cultura catalana. I, arribat aquest punt, vull afegir que això no s’acaba aquí: ara disposo de més eines i recursos per continuar millorant. És a dir, superar el C2 no és pas un punt final, sinó una fita simbòlica en un camí que continua. Les llengües són vives, complexes i sempre vives. Ara em toca continuar llegint, parlant, escoltant i aprenent —amb la mateixa curiositat i estima que m’hi han portat fins aquí.
Per això mateix, m’he inscrit al Voluntariat per la llengua. Em fa especial il·lusió començar aquesta nova etapa, perquè sé que compartir la llengua amb algú altre també és una manera de continuar aprenent. Quan expliques, descobreixes. Quan escoltes, t’enriqueixes. I en cada conversa, per senzilla que sigui, hi ha una oportunitat de créixer. Aquesta nova aventura, plena de complicitats i descobertes, la compartiré amb vosaltres més endavant al blog. Segur que tindré molt per explicar.
En conjunt, en un món cada cop més globalitzat, on sovint es prioritzen llengües majoritàries com el castellà, l’anglès o el francès – que també formen part del meu dia a dia-, tenir un domini alt d’una llengua com el català és un valor afegit. Fer-lo servir a casa nostra reforça la confiança a l’hora de comunicar-se amb claredat i eficàcia. Aquesta certificació també és una manera de valorar la diversitat lingüística i cultural del meu entorn i, sens dubte, una forma de demostrar arrelament, sensibilitat cultural i capacitat d’adaptació. En conclusió, parlar català és més que parlar un idioma: és ser part activa d’una comunitat.
FOB, CIF, DDP… Et sonen però no saps ben bé què signifiquen?
Els Incoterms (International Commercial Terms) són un conjunt de normes internacionals creades per la Cambra de Comerç Internacional (CCI) que defineixen les responsabilitats del comprador i del venedor en una operació de comerç internacional. Per tant, a més de l’anglès, el francès i altres idiomes, és essencial parlar incoterms en operacions d’importacions i exportacions perquè:
Estableixen qui assumeix els costos, riscos i responsabilitats en cada etapa del transport de les mercaderies objecte de compra-venda.
Eviten malentesos entre les parts en estandarditzar els termes comercials.
Faciliten la redacció de contractes internacionals i el compliment de requisits legals i duaners.
A més a més, defineixen el punt de lliurament de la mercaderia, qui paga el transport de les mercaderies, l’assegurança i els costos de duanes fora de la Unió Europea. També estipulen en què moment es transfereix el risc de l’operació del venedor al comprador.
Incoterms més utilizats en operacions de compra-venda internacional:
Incoterm
Nombre completo
Carretera, tren
Mar, fluvial
Aire
EXW
Ex Works (En fábrica)
SI
SI
SI
FCA
Free Carrier (Franco transportista)
Ideal
SI
Ideal
CPT
Carriage Paid To (Transporte pagado hasta)
SI
SI
SI
CIP
Carriage and Insurance Paid To
SI
SI
SI
DAP
Delivered At Place (Entregado en lugar)
SI
SI
SI
DPU
Delivered at Place Unloaded (Entregado y descargado)
SI
SI
SI
DDP
Delivered Duty Paid (Entregado con derechos pagados)
SI
SI
SI
FAS
Free Alongside Ship (Libre al costado del buque)
NO
SI
NO
FOB
Free On Board (Libre a bordo)
NO
SI
NO
CFR
Cost and Freight (Costo y flete)
NO
SI
NO
CIF
Cost, Insurance and Freight (Costo, seguro y flete)
NO
SI
NO
N.B. Els incoterms s’apliquen en transport individual o combinat, és a dir, un mitjà de transport o la combinació de diversos mitjans (per exemple, camió + vaixell + tren).
En la meva experiència en exportació, adquirida en empreses com ara UQUIFA, S.A., els Incoterms més habituals en les operacions que vaig gestionar han estat CIF i FOB. A continuació, us presento una comparativa clara per ajudar-vos a entendre millor les diferències entre ambdós termes i saber quin pot ser el més adequat segons cada operació comercial.
FOB (Free On Board) – “Lliure a bord”
Ús: Només per a transport marítim.
Responsabilitat del venedor: Lliurar la mercaderia a bord del vaixell en el port d’origen
Responsabilitat del comprador: Assumeix els riscos i costos des que la mercaderia està a bord del vaixell.
Avantatge: El comprador té control sobre el transport i l’assegurança.
Ideal per a: Empreses amb experiència logística que vulgui negociar els seus propis nòlits.
CIF (Cost, Insurance and Freight) – “Cost, Assegurança i Nòlit”
Ús: Només per a transport marítim.
Responsabilitat del venedor: Paga el transport fins al port de destinació i contracta una assegurança bàsica.
Responsabilidad del comprador: Assumeix el risc des que la mercaderia es carrega en el vaixell.
Avantatge: El comprador no gestiona la logística, però ha de revisar bé el segur contractat.
Ideal per a: Compradors que prefereixen simplicitat, encara que amb menor control.
En resum, un cop analitzats els avantatges i inconvenients de FOB i CIF, la pregunta clau és: què triem? La resposta dependrà de cada operació concreta. Cal valorar què resulta més pràctic per al comprador i, en funció de les seves preferències i experiència, escollir l’opció més adequada. Optarem per FOB quan el comprador vulgui tenir el control del transport i disposi d’experiència logística. En canvi, triarem CIF quan el comprador prefereixi que sigui el venedor qui gestioni el transport i l’assegurança fins al port de destinació.
Avui us vull parlar des de la meva pròpia experiència i les nombroses lectures que he fet al llarg dels anys sobre nutrició, he arribat a la conclusió que una alimentació equilibrada és un pilar fonamental per al benestar. Ara bé, cal tenir present que la salut no depèn únicament del que mengem. Per gaudir d’una bona qualitat de vida, també són essencials altres factors, com ara la pràctica regular d’exercici físic, el descans adequat i la gestió de l’estrès. En aquest context, l’alimentació no és una fórmula màgica per si sola, sinó una peça clau dins d’un estil de vida saludable.
Per explicar-vos com l’alimentació influeix en la salut, cal definir en primer lloc què entenem per nutrició equilibrada. Les nostres àvies dirien que consisteix a menjar de tot. Sens dubte, eren assenyades, perquè una dieta saludable és aquella en la qual l’organisme està adequadament proveït de carbohidrats, greixos, proteïnes, vitamines i minerals.
A partir d’aquesta definició, podem entendre com la nutrició esdevé un element central per al benestar. La clau per prevenir malalties i mantenir-se en forma rau, entre altres aspectes esmentats al primer paràgraf, en una ingesta adequada de nutrients essencials. En aquesta línia, mantenir uns bons hàbits alimentaris amb abundància de fruites, verdures, proteïnes, aportació de fibra sense refinar i una hidratació constant és fonamental per preservar la salut.
Per exemple, la cobalamina, més coneguda com a vitamina B12, és essencial per al bon funcionament del cos. La manca d’aquesta incideix principalment en la producció de glòbuls vermells, pot danyar el sistema nerviós i debilitar el sistema immunitari.
És a dir, qualsevol deficiència en l’aportació tant de macronutrients com de micronutrients afecta seriosament la nostra qualitat de vida i pot arribar a produir situacions crítiques i irreversibles. No obstant això, sembla que la condició humana es caracteritza per l’absència de «sentit comú» i, sovint, guanya la golafreria a la salut. L’adquisició d’hàbits alimentaris saludables requereix mentalització i força de voluntat. La publicitat i l’allau d’estímuls que ens envolta en el dia a dia —presses, córrer d’un lloc a un altre, estrès, manca de son— fan que sigui fàcil caure en rutines alimentàries inadequades i difícil cuidar-se.
És recomanable incorporar bons hàbits per tenir un estil de vida saludable. Per fer-ho, cal planificar menús setmanals definits, assegurant-se que incloguin tots els nutrients, les vitamines i les proteïnes necessàries. Al mercat, cal escollir aliments frescos i de qualitat, i reduir tant com es pugui els processats o precuinats.
En conclusió, una bona salut és fruit de la constància. Petits gestos quotidians poden tenir un gran impacte si es mantenen al llarg del temps. Alimentar-nos bé és estimar-nos.
ES: Para optimizar su experiencia y analizar el tráfico de este sitio, utilizo cookies propias y de terceros. Puede aceptar su uso o configurar sus preferencias.
CAT: Per optimitzar la seva experiència i analitzar el trànsit d'aquest lloc, utilitzo galetes pròpies i de tercers. Pot acceptar el seu ús o configurar les seves preferències.
EN: To optimize your experience and analyse site traffic, I use first and third-party cookies. You may accept their use or manage your privacy settings.
Funcional
Siempre activo
El almacenamiento o acceso técnico es estrictamente necesario para el propósito legítimo de permitir el uso de un servicio específico explícitamente solicitado por el abonado o usuario, o con el único propósito de llevar a cabo la transmisión de una comunicación a través de una red de comunicaciones electrónicas.
Preferencias
El almacenamiento o acceso técnico es necesario para la finalidad legítima de almacenar preferencias no solicitadas por el abonado o usuario.
Estadísticas
El almacenamiento o acceso técnico que es utilizado exclusivamente con fines estadísticos.El almacenamiento o acceso técnico que se utiliza exclusivamente con fines estadísticos anónimos. Sin un requerimiento, el cumplimiento voluntario por parte de tu proveedor de servicios de Internet, o los registros adicionales de un tercero, la información almacenada o recuperada sólo para este propósito no se puede utilizar para identificarte.
Marketing
El almacenamiento o acceso técnico es necesario para crear perfiles de usuario para enviar publicidad, o para rastrear al usuario en una web o en varias web con fines de marketing similares.
