Leonardo da Vinci va arribar a França convidat personalment pel rei Francesc I, una etapa que marcaria l’inici del llegat que el geni florentí deixaria a la vall del Loira. El monarca el nomenà primer pintor, enginyer i arquitecte reial i exercí un generós mecenatge proporcionant-li allotjament al Clos Lucé, molt a prop del Castell Reial d’Amboise, així com una important renda anual que li permeté dedicar els darrers anys de la seva vida exclusivament a la reflexió, la investigació i la creació.
Alguns historiadors han qualificat aquesta etapa com un exili voluntari o un exili de prestigi. Tanmateix, la seva estada a França no responia a cap persecució política ni judicial. Més aviat coincidia amb la pèrdua d’influència dels seus principals protectors italians. L’oferta de Francesc I representava, per tant, el reconeixement més alt que podia rebre un artista europeu del segle XVI i una oportunitat difícilment rebutjable.
La relació entre el monarca i Leonardo es caracteritzà per una profunda admiració intel·lectual. Segons la tradició, el rei visitava sovint el mestre italià al Clos Lucé, on mantenien llargues converses sobre filosofia, ciència, arquitectura, enginyeria i art. Francesc I valorava tant el seu talent com la seva extraordinària capacitat per interpretar la natura i transformar el coneixement en innovació.
Leonardo va passar els seus últims tres anys de vida al Clos Lucé, dedicat a ordenar els seus manuscrits, desenvolupar nous projectes i rebre visitants il·lustres. Hi va morir el 2 de maig de 1519. Tot i que no existeix una certesa absoluta, es considera que les seves restes reposen a la capella de Sant Hubert, situada dins del recinte del Castell Reial d’Amboise.
Construït l’any 1471, el castell de Clos Lucé conserva encara avui la memòria d’aquella darrera etapa vital del geni florentí. La seva presència a la Vall del Loira contribuí decisivament a introduir les idees del Renaixement italià a la cort francesa. Aquesta influència es manifesta en diversos projectes arquitectònics de l’època i, de manera especial, al Castell de Chambord, on tradicionalment s’atribueix a Leonardo el disseny de la famosa escala de doble hèlix, una de les obres mestres més emblemàtiques de l’arquitectura renaixentista.
Actualment, el museu del Château du Clos Lucé conserva nombroses maquetes a escala real i reproduccions tridimensionals dels seus invents. Moltes d’aquestes peces són interactives i permeten comprendre l’extraordinària capacitat de Leonardo per combinar l’observació de la natura amb la innovació tècnica.
El cargol aeri
És un dels dissenys més coneguts de Leonardo i sovint és considerat el precedent conceptual de l’helicòpter. Consisteix en una gran hèlix formada per una espiral de tela de lli tensada sobre una estructura de fusta i filferro.
Leonardo imaginava que, fent girar ràpidament l’eix mitjançant unes manovelles, la màquina podria «cargolar-se» dins l’aire de manera semblant al funcionament del cargol d’Arquimedes sobre l’aigua.
Tot i que la tecnologia de l’època feia impossible el seu enlairament, aquest projecte demostra fins a quin punt el mestre posseïa una intuïció extraordinària dels principis físics que regeixen el vol.
El carro de combat
Aquest projecte correspon a la seva etapa com a enginyer militar al servei del duc de Milà. Es tracta d’un vehicle blindat amb una coberta cònica de fusta reforçada que recorda la closca d’una tortuga. La seva funció era protegir els soldats dels projectils enemics mentre permetia disparar en totes direccions.
El vehicle es movia gràcies a un sistema de manovelles i engranatges accionats manualment. Tot i que mai no es va arribar a construir, anticipava conceptes que, segles més tard, inspirarien el desenvolupament dels primers vehicles blindats.
L’ala articulada
L’obsessió de Leonardo pel vol humà el portà a estudiar durant anys l’anatomia dels ocells i dels ratpenats. Fruit d’aquestes observacions, dissenyà diversos mecanismes destinats a reproduir el moviment de les ales mitjançant la força muscular.
Entre aquests projectes destaca el planador articulat, una estructura de fusta i tela que havia de ser accionada per l’aviador utilitzant braços, cames, corretges i politges.
Tot i que avui sabem que la musculatura humana és insuficient per generar la força necessària, aquest disseny va establir alguns dels principis aerodinàmics que, segles més tard, inspirarien el desenvolupament dels planadors moderns.
El pont autoportant
Entre totes les seves creacions, el pont autoportant constitueix una de les demostracions més brillants de la capacitat de Leonardo per unir senzillesa, enginy i eficàcia. Concebut com un pont d’emergència per a l’exèrcit en campanya, podia muntar-se i desmuntar-se ràpidament sense necessitat d’eines ni unions metàl·liques.
L’estructura està formada exclusivament per troncs encaixats mitjançant osques molt precises. No necessita claus, cargols, cordes ni cap altre element de fixació. La seva estabilitat depèn únicament de l’acció combinada de la gravetat, la fricció i el principi de la palanca. Com més pes suporta, més fermament es bloquegen entre si les peces de fusta i més resistent esdevé el conjunt.
Al parc del castell de Clos Lucé encara es poden provar reproduccions interactives d’aquest pont. La seva eficàcia és tan extraordinària que continua utilitzant-se com a exemple en escoles d’arquitectura, fires de construcció amb fusta i projectes de bioconstrucció, on demostra fins a quin punt una estructura aparentment senzilla pot assolir una gran resistència aplicant exclusivament les lleis de la física.
En definitiva, el darrer viatge de Leonardo da Vinci no va representar un retir, sinó la culminació d’una trajectòria excepcional. La seva estreta relació amb Francesc I va afavorir la difusió del Renaixement italià a França i va deixar una empremta perdurable en el patrimoni cultural de la vall del Loira, que encara avui conserva viu el llegat d’un dels grans genis de la història.