Fa poc vaig llegir un article d’Albert Bosch sobre la procrastinació de la vida, publicat a la revista Món Empresarial (núm. 192, pàg. 78-79), que em va portar a reflexionar sobre moltes de les idees que hi planteja. Ara bé, la meva reflexió va més enllà del lideratge empresarial i s’estén també a totes les persones que, absorbides per les exigències professionals, acaben ajornant la seva pròpia vida.
La paradoxa de l’èxit
Una de les idees clau és la paradoxa de la independència econòmica i l’èxit empresarial. L’article falta dels líders, però no hi ha gaire diferència amb el personal laboral. Actualment, vivim sotmesos a una eterna paradoxa existencial. La consecució de la independència financera i l’èxit professional es projecta com una meta que garanteix la llibertat i el benestar. Malauradament, aquesta creença porta a la procrastinació sistemàtica de la autorealització.
Avancen en la feina, però no hem après a recompensar-nos amb una desconnexió real. Hi ha una tendència generalitzada a procrastinar la vida en l’actual societat de la immediatesa.
La procrastinació de la vida no és exclusiva dels qui dirigeixen organitzacions. També afecta els professionals que encadenen jornades interminables, assumeixen responsabilitats creixents o viuen pendents d’objectius que sempre semblen més importants que les seves pròpies necessitats.
Les organitzacions modernes busquen cada vegada més eficiència. Algunes ho fan mitjançant la productivitat; d’altres continuen identificant el compromís amb la presencialitat. Sigui quin sigui el model, el resultat sovint és el mateix: una sobrecàrrega que acaba desplaçant la vida personal.
En aquesta línia, cal optimitzar els processos per maximitzar la rendibilitat. Aquesta inèrcia provoca que tant treballadors com ara els líders empresarials siguin uns gestors excepcionalment eficients en el seu àmbit laboral i a la seva vida privada tot quedi indefinidament postergat.
I en aquest tot s’inclouen passions, salut, desenvolupament dels vincles afectius, … És a dir, se relega a un segon terme aspectes essencials en la vida de les persones a l’espera de trobar el moment ideal que mai arriba o, és massa lluny.
La idea que només podem viure plenament en el present, desenvolupada per Eckhart Tolle a El poder del ahora, connecta amb aquesta reflexió: ajornar constantment els projectes vitals en espera d’un futur ideal ens impedeix viure el present amb plenitud.
Quan les responsabilitats es converteixen en una gàbia
Un altre aspecte clau és el fet que, contràriament al que sovint es creu, qualsevol persona pot ser líder si desenvolupa habilitats com l’empatia, la comunicació clara i la capacitat de motivar els altres. La realitat que es troba en els entorns empresarials combina líders sense aquestes habilitats i treballadors amb amb capacitat de lideratge. Això porta tant a uns com els altres a una profunda crisis existencial.
L’article de Bosch ens parla d’un líder que no sap delegar. Aquesta tendència ultra controladora porta a l’esgotament personal, a la lentitud de processos i a la desmotivació de tot l’equip.
El fet de no delegar porta a l’esgotament extrem, l’estrès, l’ansietat i la falta de perspectiva o visió global degut a una actitud que porta a la persona a controlar els detalls més petits.
Connectar amb la natura i enfrontar-se als instints més primaris permet al líder de l’article de Bosch una catarsis dels seus axiomes de gestió i un aprenentatge que posiciona la capacitat de lideratge per sobre dels actius financers i administratius. El lideratge requereix la capacitat de dissenyar estructures organitzatives que puguin funcionar autonomament combinant la responsabilitat amb la conciliació de la pròpia vida personal.
Viure avui o ajornar la vida fins demà
Per una banda, el model tradicional de la concepció població activa versus jubilats comporta dues etapes successives i estanques. La primera fase implica una submissió productiva absoluta i un desgast laboral extrem, seguit d’una etapa d’alliberació total.
Aquest model és qüestionat pels corrents humanistes, que consideren que presenta greus ineficiències i riscos estratègics que comporten el risc de no assolir la meta cronològica que desitgem per raons de salut o assolir-la amb condicions que minven les capacitats cognitives o físiques i llavors, arribat el moment d’alliberament, els projectes procrastinats no es poden desenvolupar.
Tant els líders empresarials com els treballadors exigeixen un model d’integració dinàmic i connectat a totes les etapes de la vida laboral. És a dir, hauríem de tenir la capacitat en cada fase de la nostra trajectòria professional de combinar responsabilitats amb projectes de realització personal, d’impacte social i d’activisme ambiental.
La motivació humana requereix cobrir tres necessitats bàsiques: autonomia, competència i relació. Si l’èxit laboral sacrifica la vida personal del capital humà, es generaran situacions tenses que influeixen negativament en el rendiment laboral.
Un esforç continuat esgota recursos cognitius i emocionals. El capital humà requereix gaudir, necessita temps d’oci, compartir temps de qualitat amb família i amics, descansar. En conseqüència, convertir la meta professional en una tampa d’alineació vital és nociu per la salut mental.
Cal destinar temps a experiències vitals clau, aprenentatges enriquidors que obren perspectives des de fora de l’organització.
L’atracció i la retenció dels professionals amb capacitats tècniques i creatives depèn de la capacitat de les organitzacions d’entendre una nova sensibilitat existencial.
Les organitzacions més sòlides no són només les que compten amb bons líders, sinó les que estan formades per treballadors que poden desenvolupar el seu projecte professional sense haver de renunciar al seu projecte vital.
«La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes».
John Lennon