Temps de lectura 7 minuts

La llengua és símbol de patrimoni cultural i d’identitat. Amb ella s’expressa la forma d’entendre el món d’una comunitat lingüística. Representa el vehicle de transmissió d’història, costums, literatura i toponímia. Per tant, la pèrdua de qualsevol idioma, inclòs el català, representa la pèrdua d’un patrimoni exclusiu.

En línies generals, Catalunya és una comunitat bilingüe, i dins de l’àmbit administratiu la ciutadania pot fer servir un dels idiomes oficials. La població autòctona fa servir el català sobretot a l’entorn domèstic i social, però quan interactua amb persones que no pertanyen al seu cercle habitual, sovint, canvia de registre sense mantenir la llengua pròpia. Aquesta dinàmica d’ús, sumada a altres factors sociolingüístics, explica per què avui els filòlegs experts alerten sobre la seva vulnerabilitat i el risc de regressió.

El català es parlava d’amagat i va estar prohibit durant la dictadura de Franco. En aquell període estava limitat a cercles tancats i només es va impartir en un número reduït d’escoles dissidents al règim. Després de la mort del dictador, es van dur a terme iniciatives per recuperar-lo, com ara fer classes els dissabtes o publicar lliçons de llengua, literatura i cultura als diaris.

Quan semblava que el procés de recuperació agafava embranzida, l’avenç de la globalització va introduir nous reptes. La transmissió intergeneracional és essencial per a mantenir una llengua viva. En aquest sentit, requereix presència en els àmbits de lleure— com el parc infantil, el pati de l’escola —. Alhora, la creació de contingut digital, la tecnologia i el comerç en les llengües majoritàries la converteixen paulatinament en residual. En conseqüència, en la pràctica quotidiana sovint s’opta pel castellà, perdent així protagonisme en el propi territori.

Vulnerabilitat del patrimoni cultural lingüístic

Les llengües majoritàries amb més milions de parlants posicionen a les minoritàries en una situació de vulnerabilitat. Quan conviuen en un escenari bilingüe, la llengua majoritària tendeix a substituir el patrimoni cultural autòcton. Aquesta és la situació a la qual a dia d’avui s’enfronten nombrosos idiomes a Europa i també al món.

A les grans ciutats com ara Barcelona, s’escolta parlar castellà, anglès, italià, l’àrab, l’amazic, l’urdú, el bengalí, el xinès mandarí i el romanès entre altres. Tots plegats, eclipsen el català. Més enllà dels beneficis inherents a la multiculturalitat, com s’articula la preservació del patrimoni cultural i llingüístic propi davant de la globalització urbana? Quines polítiques de gestió de la diversitat són necessàries per evitar la substitució llingüística i l’assimilació cultural?

Submissió lingüística, dret d’ús i interferències

En aquest context, com advertia la llingüista Carme Junyent, la principal amenaça per a la supervivència del català no prové només de les imposicions externes, sinó de la submissió lingüística dels mateixos parlants. Situacions tan quotidianes com adreçar-se en castellà a algú pel seu aspecte físic acceleren la seva desaparició. Un altre aspecte paradigmàtic és la incapacitat per a prestar assistència mèdica adequada als pacients que s’adrecen al personal sanitari en la seva llengua materna que a més a més és llengua oficial al territori.

Per il·lustrar la transcendència d’aquesta problemàtica en l’àmbit de la salut, resulta revelador el testimoni d’una infermera madrilenya sobre el cas d’un metge políglota resident als Estats Units. Tot i que es comunicava habitualment en anglès amb el seu entorn i amb la seva parella nord-americana, després de patir un greu accident de trànsit a Manhattan i despertar d’un coma, ningú a l’hospital no era capaç d’entendre què deia: en una situació límit, el cervell havia retornat irreductiblement al gallec, la seva llengua materna.

Aquesta vulneració del dret d’ús no és exclusiva de la sanitat, sinó que transcendeix a àmbits com ara l’escola i el comerç. La pressió sociolingüística és tan gran que requereix una urgent protecció. Les interferències amb altres idiomes són contínues i en conseqüència s’està patint una substitució paulatina de la sintaxi, del lèxic genuí i de la fonètica pròpia per estructures que provenen de calcs lingüístics que condueixen a una homogeneïtzació. 

Immigració i integració lingüística

Les dificultats en la integració llingüística es manifesten de manera desigual segons l’origen sociodemogràfic de la població nouvinguda. Per exemple, segon dades oficials del cens de població de l’IDESCAT 2011, el 49,5% de la població resident nascuda a l’estranger declarava no saber parlar català. Un percentatge que s’eleva al 64 %-l 65 % en el cas dels col·lectius procedents de l’Amèrica Llatina.

Des de la perspectiva de la població catalanoparlant, aquesta baixa competència productiva —especialment en l’àmbit comercial i de serveis— es percep sovint com una resistència a l’adopció de la llengua local i com una vulneració del dret del client a triar l’idioma de comunicació. En aquest context, sorgeixen interrogants socials sobre la reciprocitat de l’acollida: quina legitimitat té l’exigència d’adopció lingüística en un territori receptor, i per què la càrrega de l’acomodació recau sistemàticament sobre la comunitat autòctona?

Aquest fenomen s’explica, d’una banda, per factors estructurals. Els immigrants llatinoamericans disposen d’una llengua plenament funcional a Catalunya reduint la necessitat d’aprendre català. De l’altra banda, la convivència de les dues llengues fa que la població local canvïi automàticament al castellà. En conseqüència, creix la bretxa comunicativa i la pèrdua identitària inherent al patrimoni cultural del territori receptor.

El patrimoni cultural europeu

La situació del català no és única. Malgrat que la Unió Europea defensa la preservació de la diversitat lingüística, alberga nombroses comunitats que conviuen amb idiomes que tenen major pes demogràfic i polític. 

En el marc jurídic vigent de la Unió Europea, les llengües oficials dels estats membres ostenten reconeixement institucional. D’entre les parles minoritzades, el gaèlic irlandès és l’única que disposa de l’estatus d’idioma oficial i de treball de ple dret a la Unió Europea des de l’any 2007. La paradoxa és que existeixen altres sistemes llingüístics amb llarga trajectòria històrica —com ara el català, l’èuscar o el gallec— que queden relegats a un ús administratiu limitat i encara aspiren a un estatus de plena equiparació normativa.

La diferència principal rau en l’abast jurídic i l’obligació de traducció. La llengua oficial té plena validesa legal i les institucions han de publicar la legislació en totes aquelles que gaudeixen d’aquest estatus. Els idiomes de comunicació, a més de no disposar de traduccions de la jurisprudència queden relegats a l’àmbit administratiu i només són acceptats en determinades institucions.

Arreu d’Europa, diverses llengües regionals i minoritàries disposen de tradicions literàries pròpies, col·leccions històriques i institucions culturals dedicades a preservar-ne el patrimoni, tal com s’exposa en l’article Patrimoni de les llengües cooficials als territoris europeus.

Els avantatges del plurilingüisme

Ja fa dècades que els polítics es barallen per quina ha de ser la llengua vehicular d’ensenyament a Catalunya. D’una banda tenim els que defensen la majoritària i d’altres els que defensen la vulnerable. I és que el debat lingüístic funciona com una eina de mobilització electoral.

El debat de quina ha de ser la llengua vehicular d’escolarització, minven les competències lingüístiques a l’alumnat. En aquest context, a les escoles catalanes haurien d’avançar cap a un model plurilingue i integrador. Així mateix, al negar els avantatges cognitius, socials i culturals del plurilingüisme amb  respecte al monolingüisme té les següents conseqüències:

– Major flexibilitat mental. Ajuda a enfocar l’atenció i a alternar entre tasques amb més facilitat.
– Major desenvolupament cognitiu. És més fàcil desenvolupar estratègies d’aprenentatge i transferir estructures i conceptes d’una llengua a una altra. Conseqüentment, accelera l’aprenentatge de les successives.
– Major comprensió social. Els nens i adults plurilingües desenvolupen abans la capacitat d’entendre que no tothom parla el mateix idioma. Això enforteix la perspectiva d’altres persones i l’empatia.
– Major riquesa cultural. Permet accedir directament a diferents cultures, literatures, formes de pensar i d’entendre el món.

Conclusions
 

Totes les llengües tenen una manera d’entendre el món. Si una comunitat abandona progressivament el seu idioma, perd també una part de la seva memòria col·lectiva i el seu patrimoni cultural. Precisament, per aquesta raó, la integració del la població nouvinguda i la preservació de la riquesa lingüística no són objectius contradictoris, sinó complementaris. 

La protecció de la llengua pròpia —vulnerable a dia d’avui— hauria d’anar més enllà d’una qüestió política. Cal defensar la identitat, l’idioma i la cultura, però sempre respectant la diversitat cultural de la qual el català també n’és part i que, alhora, és la parla autòctona del territori.

A més a més, convé tenir present que la defensa del monolingüisme no té massa sentit per més globalitzada que estigui la societat. En aquest sentit, és rellevant la cooperació social per evitar la creació de guetos, la manca d’enteniment, el respecte per l’altre — que neix de l’intercanvi.